Qui era i com va néixer Ecotècnia?

Per conèixer millor qui va construir l'aerogenerador de Vilopriu, reproduïm a continuació un fragment d’un article publicat a la revista Vents del Món (nº 14) (2001), editat pel Grup de Científics i Tècnics Per un Futur No Nuclear (GCTPFNN) on s’explica qui era i com va néixer la cooperativa Ecotècnia.

Qui era Ecotècnia i com va néixer?

A la tardor de 1980 un grup de 9 persones amb titulació tècnica superior, vinculades al pensament ecologista i a la pràctica de la tecnologia alternativa varen començar a treballar per fer possible el naixement d’una estructura empresarial cooperativa amb l’objectiu de desenvolupar tecnologia alternativa. La constitució formal d’Ecotècnia Societat Cooperativa per a l'autonomia tecnològica va ser a la ciutat de

Barcelona, el 2 d’abril de 1981 (l’acta de constitució la signaren 8 persones, però en realitat eren 9 les persones fundadores, ja que una d’elles estava fent el servei militar. El capital social escriturat va ser de 80.000 ptes). De fet però, no va començar pròpiament a operar fins el setembre de 1981.

Ecotècnia va ser la culminació i la concreció d’un llarg procés de debat entorn de les relacions entre l’energia, la tecnologia i la societat, iniciat a la segona part de la dècada dels anys 70, per un grup de persones que organitzaven cursos, impartien conferències i publicaven a revistes sobre alternatives energètiques a la política energètica oficial basada en nuclearitzar el país. En un article titulat Tecnologia Alternativa a Catalunya, publicat a Transición l’estiu de l’any 1980, es va arribar a anunciar públicament, la que aleshores es volia anomenar Cooperativa per a l’Autonomia Tecnològica i Energètica - CATE. Entre les persones que participaren en aquest procés de debat, a la segona part de la dècada dels anys 70, hi havia en Quim Corominas, en Pep Puig, en Pere Escorsa, en Jordi Alemany, en Cipriano Marín, na Maria Àngels Pérez-Latorre, en Manel Pijoan, en Pep Plà, en Carles Torra, en Xavier Traver. Moltes d’aquestes persones provenien del grup ‘TARA – Tecnologías Alternativas Radicales y Autogestionadas’, que es va donar a coneixer amb la publicació del número extra d’Ajoblanco titulat ‘Energias Libres’ (15 febrer 1977) i que després iniciaren la publicació de la revista Alfalfa (entre 1977 i 1979). També participà en les discussions en Santi Vilanova, dinamitzador del Col·lectiu de Periodistes Ecologistes (que publicava Userda, 1977-1980). A finals dels anys 70 s’hi afegiren en Pep Congost, en Miquel Cabré, en Ermen Llobet i en Pep Prats. Uns i altres feren possible l’organització per primera vegada a Catalunya del Dia del Sol (23 juny 1979), promogut pel Comitè Català del Dia del Sol, i en el qual s’exposaren alguns artefactes per a l’aprofitament de les fonts d’energia renovables al Parc de la Ciutadella. I també s’elaborà un document titulat Bases per a una proposta d’un pla energètic alternatiu a Catalunya.

Els debats entorn de la creació d’una estructura cooperativa per desenvolupar tecnologia per a l’aprofitament de les fonts renovables d’energia, varen començar a la tardor de 1980 i tenien lloc a les nits als domicilis particulars d’en Quim Corominas i d’en Pere Escorsa, i estaven inspirats entorn d’autors com ara E.F. Schumacher, Robin Clark, André Gorz, Amory Lovins, les publicacions de l’Alternative Technology Group de la Open University, la revista Undercurrents, etc.

L’objectiu fundacional d’Ecotècnia va ser “oferir una sèrie de productes i serveis a través dels quals poder desenvolupar i promoure una tecnologia a l’abast de tothom, que proporcioni més autonomia a treballador(e)s i usuari(e)s, que permeti un millor aprofitament dels recursos locals i sigui més respectuosa amb el medi ambient i natural, que permeti la utilització d’energies renovables i no contaminants, que no resulti a preus inflats per raons de mercat o d’organització irracional i que, en el vessant de l’organització del treball, resulti participativa i no alienant”.

El grup de persones promotores d’Ecotècnia iniciaren contactes amb el CDTI – Centro para el Desarrollo Tecnológico Industrial, el maig de 1980, per explorar les possibilitats d’obtenir finançament per realitzar el desenvolupament tecnològic d’un aerogenerador. El gener de 1981 procediren a realitzar una primera proposta al CDTI per al desenvolupament d’una màquina eòlica. Aquesta proposta no va ser tinguda en consideració.

De fet, en Corominas i en Puig ja havien participat en l’acte fundacional de la Comissió d’Energia de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, 21 novembre 1978, essent actius en l’arrencada de la seva subcomissió d’energia eòlica (creada el desembre de 1978), i de la qual en Puig va ser-ne coordinador, des del febrer de 1979 i a la qual ben aviat s’hi incorporaren altres futurs promotors d’Ecotècnia (en Meseguer i en Cabré). Aquesta entitat ja va organitzar, el gener de 1980, unes Jornades d’Energia Eòlica a Barcelona, en les quals va ser-ne convidat especial Lucien Romani, el cap del famós projecte eòlic Best-Romani, un aerogenerador de 800 kW de potència, que va funcionar a Nogent-le-Roi (França) durant 6 anys (1958-1963).

Posteriorment el CDTI va convocar un concurs per al disseny d’aerogeneradors de 5-10 kW de potència (agost 1981), emmarcat dins el ‘Plan para el fomento y la investigación e innovación tecnológica’, finançat entre el Ministerio i la CEOE. Ecotècnia es va presentar al concurs i va ser un del 4 grups guanyadors juntament amb Gedeón S.Coop.,STS S.Coop. i IDE.

Val a dir que aquest concurs va tenir un desenllaç ben rocambolesc, doncs després de signar el corresponent contracte amb tota la pompa oficial (novembre 1981, a la seu del Ministerio de Industria, amb el ministre Bayón) i de la recepció oficial al Palacio de la Moncloa (amb la participació del Presidente del Gobierno español, Calvo Sotelo, i davant el president de la CEOE, Ferrer Salat), el document contractual mai va arribar a les mans dels guanyadors del concurs i l’import econòmic (14 milions de pessetes) es va fer fonedís. Per evitar l’escàndol que es podia desfermar, el CDTI va negociar amb els 4 grups guanyadors del concurs el finançament del 90% del cost de desenvolupament dels prototipus d’aerogeneradors. Un conveni de col·laboració es va signar el juliol de 1982, cosa que va fer que finalment es podessin materialitzar els projectes.

L’ànima inspiradora d’Ecotècnia va ser en Quim Corominas (que s’havia doctorat en enginyeria amb una tesi sobre ‘organització no jeràrquica de l’empresa’ i que aleshores exercia de professor a Telecos i havia estat l’organitzador dels primers cursos de Tecnologia Alternativa al Centre de Perfeccionament de l’Enginyer de l’AEIC i a la Universitat Politècnica de Catalunya), que juntament amb en Pep Puig (aleshores en atur, des que l’empresa EYSSA havia cessat les seves activitats, i realitzant la seva tesi doctoral sobre energia eòlica, sota la direcció d’en Quim Corominas) i en Pere Escorsa (aleshores professor adjunt a la UPC, i que havia estat contactat arran d’haver escrit un article a La Vanguardia titulat ‘Hacia un nuevo modelo de desarrollo’), formaren el nucli més veterà, al qual s’hi va afegir un grup de persones que havien finalitzat els seus estudis d’enginyeria feia poc: en Pep Congost (co-autor de la primera proposta de carril bici per a la ciutat de Barcelona: un pioner treball de fi de carrera, exposat a l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya -25 juny al 5 de juliol de 1979-, i que més endavant -estiu 1983- serviria de base pel naixement de la primera campanya ‘la bici al carrer’ a favor dels carrils bici a Barcelona), en Xavier Traver (que aleshores s’iniciava en l’energia solar tèrmica), en Conrad Masseguer (que havia fet un projecte final de carrera sobre energia eòlica), en Ermen Llobet (que havia iniciat estudis de doctorat sobre metodologia d’impactes ambientals), en Pep Prats (que havia fet un projecte de final de carrera sobre un cotxe elèctric) i en Miquel Cabré (que havia desenvolupat un projecte de final de carrera sobre el control electrònic d’aerogeneradors).

Tots ells, menys en C. Masseguer que va causar baixa tot just fundada la cooperativa, i amb la incorporació posterior d’en Pere Viladomiu (1982) i d’en Antoni Martínez (inicia la seva col·laboració l’any 1983 i s’incorpora plenament l’any 1985), varen fer possible el disseny i la construcció del primer aerogenerador modern, que a Catalunya es va connectar a la xarxa elèctrica (Valldevià, Vilopriu, Empordà). I es va connectar ‘alegalment’ a la xarxa, ja que aleshores no hi havia cap normativa per fer-ho. Era un aerogenerador tripala, de 12 metres de diàmetre i 15 kW de potència nominal. El 10 de març de 1984 es va fer la inauguració oficial, amb una gran festa popular al mateix indret on s’havia instal·lat la màquina. La festa va començar a l’Ajuntament de Vilopriu amb un acte de presentació de la cooperativa i del projecte, acompanyat tot plegat per una passi de diapositives sobre l’energia eòlica i el seu paper a la societat moderna.

Després es va anar a l’indret on hi havia instal·lat l’aerogenerador a posar-lo oficialment en funcionament, cosa que es va fer no sense abans fer esclatar la traca corresponent.

Va finir l’acte amb un dinar i una festa on hi participaren més de 500 persones. Tothom va poder veure l’acta de naixement de la moderna tecnologia eòlica a Catalunya, doncs TV3 se’n feia ampli ressò en els seus noticiaris i la premsa nacional i comarcal publicava la crònica de l’acte d’inauguració.

L’aerogenerador Ecotècnia 12/15 va ser presentat al concurs per optar al II Premi a la creativitat de l’enginyer industrial, i va ser guardonat amb l’accèssit. El Jurat no es va atrevir a fer una aposta oberta per donar el premi a una de les tecnologies que avui estan configurant les societats lliures de carboni fòssil, i va atorgar-lo a un clar exponent de l’economia depenent del carboni fòssil (una locomotora diesel per a maniobres). En l’acte de lliurament del Premi, juny 1984, a un cèntric hotel de la dreta de l’Eixampla, en recollir-lo de mans del President Pujol, els membres d’Ecotècnia li lliuraren un dossier on, entre altres coses, es contraposaven unes paraules de President (pronunciades en l’acte d’inauguració de la planta d’escalfament d’aigua amb el Sol de l’hospital-residència Sant Camil de Sant Pere de Ribes, 28 maig 1982) on afirmava: “No podemos volver a los molinos de viento” (aquest era el titular de El Noticiero Universal, 29 maig 1982), amb la realitat californiana d’aleshores (una fotografia aèria de les muntanyes d’Altamont Pass, publicada a tota plana a la revista Actual, estiu 1983, on sota el títol ‘¡ Que son molinos mi señor !, deia: “La empresa U.S. Wind Power Inc. instaló en Altamont Pass, en el estado de California, estos modelos de molino futurista, que, en número de 407, generan cada uno 50 kW y en conjunto supondran un ahorro equivalente a 219.000 barriles de petroleo cada año”. Quina llàstima que el President no estès a l’alçada de les circumstàncies, doncs en el discurs fet a Sant Pere de Ribes va afirmar: “para los políticos, lo fácil es decir que el problema de la energía se puede resolver acudiendo a la solar o a la eólica, pero eso son tonterias. Y son tonterias que han dicho algunos políticos muy importantes. Queda claro que la base de la energia es hoy la de origen térmico o nuclear”. Quina visió de futur !

De la posada en funcionament de l’aerogenerador Ecotècnia 12/15 també se’n va fer ressò el butlletí WINDirections (Vol.IV, No. 1, July 1984) de les associacions Britànica i Europea de l’Energia Eòlica, que va posar en portada una fotografia de l’aerogenerador Ecotècnia 12/15 i en feia la noticia principal a Europa. A la noticia es podia llegir: “Espanya posa en marxa un aerogenerador de 12 metres de diàmetre. La inauguració d’una turbina eòlica, cara al vent, de 3 pales i 12 m. de diàmetre, es va fer el 10 de març a l’Ajuntament de Vilopriu. L’esdeveniment va ser d’especial rellevància a l’estat espanyol, ja que la màquina ha estat dissenyada i construïda a Catalunya. El Director General de Política Energètica i responsables d’energies renovables del MINER hi eren presents a la inauguració. Després de la presentació per part de la cooperativa Ecotècnia, més de 500 persones varen visitar el ‘molí’, situat a uns 2 km de l’Ajuntament. La inauguració va anar acompanyada d’un castell de foc i va cloure amb música i dansa”. Hi havia també publicada a WINDirections una completa fitxa tècnica de l’aerogenerador Ecotècnia 12/15.

Igualment a la revista World Wind (september 1984) va aparèixer un article a pàgina sencera titulat ‘Government-funded small wind turbine race rigged’, on es feia ressò de la posada en marxa de l’aerogenerador i explicava la rocambolesca història del concurs.

A una de les primerenques conferències de l’EWEA (European Wind Energy Association), l’EWEC’84 (European Wind Energy Conference & Exhibition, Hamburg,22-26 October 1984), en Josep Puig i en Joaquim Corominas varen presentar una ponència on s’exposava el desenvolupament de l’aerogenerador de 15 kW (‘Wind Energy in Catalonia: An Assessment of the Wind Potential and the Development of a 15kW WECS’).

Va ser a finals de 1984, quan el consell del CDTI va donar la seva aprovació definitiva a l’aerogenerador Ecotècnia 12/15. I a la secció econòmica d’un conegut diari fet a Barcelona, va aparèixer la següent notícia: “El acuerdo del CDTI, que financió parcialmente el proyecto, significa dar luz verde a este prototipo, con lo que puede abordar la fase de comercialización” (La Vanguardia, 3 diciembre 1984). Es posava així una ben significativa pedra en el camí de fer possible l’aprofitament de la força del vent a Catalunya i a l’estat espanyol.

L’aerogenerador Ecotècnia 12/15 va ser la base a partir de la qual es varen començar a fabricar les primeres series d’aerogeneradors de la primera generació (la sèrie 12/30), dels quals se’n varen instal·lar una vintena. Els dos primers a la Comunidad de Castilla- La Mancha (maig 1985), 4 més formant part del primer parc eòlic comercial de l’estat espanyol (Granadilla, Tenerife, 300 kW, 10 màquines: 4 Ecotècnia, 4 GESA i 2 Aerogeneradores Canarios; inaugurat l’11 de juny de 1986), 10 al parc eòlic d’Ontalafia (Albacete, 300 kW, 1987), i 10 al parc eòlic de Tarifa (Cadiz, 300 kW, 1988), a més d’algunes màquines individuals, a Los Llanos, Figuerola del Camp i a Roses.

L’experiència acumulada, va fer possible que Ecotècnia emprengués el desenvolupament d’aerogeneradors de major potència, 125 kW, el primer prototipus del qual es va instal·lar a Tarifa, essent durant alguns anys l’aerogenerador més productiu (mesurat en kWh/m2) d’Europa.

* Podeu trobar l’article integre a http://www.energiasostenible.org/mm/file/ventsmon14.pdf